Danza macabra suite
Azrael medita. Ha recollit una fulla d'arbre amb un nom dins un cercle negre. Es la senyal. Prest s'envola a complir el seu deure d'àngel de la mort, àngel darrer, el tenebrós acompanyant del viatge final.
Moria un dimecres de cendra amb el fetge fatigat. Quan va néixer son pare exclamà:
- Tu seràs la Hind, la meva petitona, la nineta dels meus ulls.
Però no ho va ser: es tornà salvatge i rebel i fou la nena de tots, la filla del mercat. Quan li creixeren els pits li van dir:
- Tu seràs la Hind, dona pública i comunal, medicina de la soledat. Et direm Hind la Bruta.
I així fou.
Hind, la Bruta, era feta de tendresa, bonhomia i sensualitat. S'entregava enjogassada als rebolcons, compartint carn, humor i alegries de flascó amb els vilatans solitaris, sempre a les fosques, a punt per escapar de l'agror de la matrona burlada, de l'ira del sacerdot, de l'enveja del fidel, del verí de l'apocat. 
La Hind seia al catre, esguardant-se al mirall. Groc de pergamí, a la trentena entrant. I ara una fredor al clatell, un sospir profund i gutural li estarrufa els serrellets:
-Benvolguda nineta, animalet de seny distret, del teu infern en vida, crostó de pa, t'he vingut a rescatar.
-Deixeu-vos d'ironies, àngel darrer, que d'un foc dolç em privareu. Vós sabeu prou bé que l'amor per a mi ha estat mercat, i tant com me n'han pagat, tant n'he donat. I tant com n'he volgut, tant n'he tingut. Goig que ve i gaudi que va, de panteixos i pessics, he omplert les meves nits. Dueu-me ara on em pertoca, a l'avern dels maleïts.
- El verdader infern és la soledat. No hem pas de ser tots condemnats, el cel és pels qui han estimat. Així ha estat escrit, jo no en faig pas el raser, només sóc un missatger.
La Hind a cada mot alena música, en un ritme suau i matisat que embriaga l'esperit. Azrael es deixa encantar, i la noia no es pot estar de prendre'l pels malucs i ensenyar-lo de ballar. En silenci marquen passos, tot lligant i deslligant una cúmbia angelical.
►Mektab és una contribució a Relats Conjunts
