Somnífers

Aquest el tenia reservat per plantar-lo al Cròniques de veritat, però com que avui a ca'ls veïns va de llibres gràcies a la/en kweilan, al Clòniques també. Com dèiem, "a la mugroniana manera":





Un servidor no sap si podrà acabar-se'l aquest.

I és que és massa pes i servidor està acostumat a coses més lleugeretes.
Si m'hi poso del dret, m'obnubila i em regira les neurones. Si m'hi poso amb escalfament previ de tres cubates de Hendrics, em perdo en els silogismes i les refutacions.

Els dos últims eren més portables i de bon fer posessis com et posessis, però aquest últim m’està costant molt i no és que no sigui interessant, que ho és, és que pesa massa. Literalment parlant és un totxo.

He acabat el "El conillet floc-de-neu", que vetlla per la meva cultura literàrio-somnífera, he començat "En Teo va a la piscina".

Algú pot explicar-me com es fa per llegir un llibre d’aquesta profunditat al llit?

Per què senyores i senyors, quan jo dic que m'agraden els llibres que se sostenen, faig referència als que quan els deixes en posició vertical, sobre la taula, no cauen. "En Teo va a la piscina" són 18 pàgines denses, amb metàfores, dobles sentits, girs i filigranes de massa volada per endur-se'n al llit.

Si tenim en consideració que en arribar a la pàgina 3, ja hi ha hagut esquitxades, tres nus integrals, un intent de corrupció de menors, un estriptis femení i tres de masculins, i un intent d'assassinat per asfíxia, no volguéssiu pas saber que hi haurà a la pàgina divuit que és on s’acaba.

A risc d’acabar mentalment anorreat, evitaré d'ara endavant endur-me'n la formació professional al llit...

Aquest ve d'aquí