0003
Conte popular xinès
«Fa molts i molts anys, en un regne del nord de la Xina, el príncep hereu s’havia de casar per tal de ser coronat emperador, ja que ho exigia la llei. Va fer anunciar que celebraria noces amb la dona més digna del regne, i per tal de trobar-la va convocar a totes les pretendents per llançar un desafiament.
Una anciana servent de la cort que se'n va assabentar va sentir una lleu tristesa sabent que sa filla sentia un amor profund pel seu príncep.
- Iré tant si com no – va dir la filla
- Però filla meva –exclamà sorpresa la vella, que no se’n feia el càrrec- què hi faràs, tu allà? Hi haurà les més riques i nobles donzelles de l’imperi. Ja et pots treure aquesta idea insensata del cap, no deixis pas que el teu sofriment es torni bogeria!
- No, estimada mare, ni pateixo ni he perdut el seny. Ja sé que no seré jo l’escollida, però seré feliç d’estar ni que sigui un sol moment a prop del príncep…Arribà la nit assenyalada, i al palau s’hi trobaren les més belles donzelles, amb les més belles joies i els més bells vestits. El príncep anuncià el desafiament: “Us donaré a cadascuna una llavor, i la qui em porti la flor més bella d’aquí a sis mesos, será emperadriu”.
Va passar el temps, i la jove enamorada esperava que com el seu amor havia sorgit, tal floriria la més bella flor. I dedicà tota la seva cura, tendresa i paciència a fer créixer la llavor. Res no brotà. I cada dia que passava, era més profund el seu amor i més llunyà el seu somni. Esgotats els sis mesos va dir:
- No importa, mare, jo seré a Palau a l’hora dita, per ser encara un moment vora el príncep.
I ella allí, palplantada amb un test buit a les mans, admirada de les bellíssimes flors que totes les altres pretendents lluïen en llurs testos, talment flors del paradís. Mai havia vist res de tant bell.
Finalment entrà el príncep, i havent passat a examinar totes les flors una per una amb molta atenció, anuncià la seva tria: aquella bella jove, la del test buit, seria l'esposa escollida. Els presents es van esfereir. Ningú entenia perquè havia triat precisament aquella que no havia cultivat res. Amb calma, el príncep es va explicar:
- De totes les pretendents, només ella ha cultivat la flor que l’ha fet digna de convertir-se en emperadriu: la flor de la honestedat. Perquè totes les llavors que els he lliurat eren estèrils. »
