Ara que tenia un moment he aprofitat per fer aquest dibuix:
Els pardalets que han fet niu al teu cap, cofois tot estarrufats fent boletes de cotó d'un gris suau tacat de canyella. El teu nas tan ben posat, mentre sense gaire delicadesa desarreles del mentó aquell pèl-fènix. Marco bé les espatlles de ballerina-nadadora. I no t'estalvio les ulleres de nena petita marginada. Com m'hauria agradat haver-te conegut llavors! Quan van arribar els primers pardals? Potser eres massa petita per enrecordar-te'n.
El somriure. Però no sé si dibuixar-te al fons dels ulls aquella ombreta fosca. És que no estic ben segur de que hi sigui, potser només l'hi veig jo, a vegades. Què és? Melangia? Tristesa? Decepció?
Les olors... no sé dibuixar-les. De tota manera serà difícil pintar-les fresques i càlides, comptant només amb dues dimensions. No en quedaré mai satisfet. La resta, ho pinto tot de tons clars i suaus, però vius. Cap gris.
La veu l'hauré d'escanejar de la bústia del mòbil: "... una abraçada ben forta". Ja està, és tot.
Els pardals estan quiets. Per una vegada et puc observar aturada. Així tinc temps de lamentar-me de no poder-me dibuixar al teu costat. Però hi he deixat un buit -perdò, volia dir un espai blanc- per si algun dia vols completar el dibuix.
Et costarà trobar algú que es deixi menar pels seus pardalets tocant, al mateix temps, com tu, de peus a terra.
No sé si vull que tinguis aquesta sort. Seguiré cobejant aquest espai blanc.
Dibuix
